Naufragar

El 20 de novembre de 1820 el balener Essex navegava a mig camí entre las illes Galápagos i las illes Marqueses quan van divisar un catxalot i van provar de donar-li caça. Enmig de la persecució el catxalot es va girar contra el vaixell i el va envestir. El xoc va ser brutal i va provocar una enorme via d'aigua que va fer que el vaixell s'enfonses ràpidament. Aquest succés va ser la font on es va inspirar Herman Melville per escriure una de las millors novel.les de tots els temps: "Moby Dick".

150 anys més tard Nathaniel Philbrick va escollir la mateixa història per publicar "En el corazón del mar". Va investigar tota la documentació de la època i els diaris dels supervivents per provar de fer una reconstrucció el més fidedigne possible d'aquella travessia. I encara que sembli impossible va aconseguir escriure una obra tant apassionant com la novel.la de Melville.

El llibre comença per situar-nos a Nantucket, una petita illa al nord-est dels Estats Units. Els seus habitants viuen del comerç de cetina, un oli que s'extreu del cap del catxalot. Són una comunitat molt conservadora, tancada en si mateixa i que desconfia de qualsevol que vingui de fora. Pensen que aquests nous vinguts els prendran els seus llocs de treball i posaran en perill las seves tradicions. Especialment si els nous vinguts no son blancs ni cristians.

Aquesta introducció en la mentalitat dels habitants de Nantucket és indispensable per poder entendre els comportaments i las futures decisions dels oficials de l'Essex durant els dos anys i mig que va durar la travessia. Els criteris per reclutar la tripulació, l'asignació de tasques, la distribució de sous, i fins i tot las possibilitat de supervivència de cada tripulant aniran molt lligades a la seva ascendència a la comunitat.

Després de l'enfonsament de l'Essex els que van sobreviure es van organitzar en dos botes. Sense gaires aliments i sense aigua van haver de recórrer 1.500 milles fins que van ser rescatats. Els 8 tripulants que van sobreviure finalment(tots de famílies principals de Nantucket) van patir gana, sed i malalties de tota mena. Es van veure obligats a practicar el canibalisme amb els morts. I fins si tot es sospita que probablement van assassinar a alguns dels tripulants negres per menjar-se'ls

El més espantós d'aquest relat no és la constatació de que, en condicions extremes, el ésser humà és capaç de matar als seus companys per sobreviure, sinó que a més ho fa fredament seguint estrictes criteris d'afinitat racial, familiar o religiosa. El llibre es converteix així en tot un tractat sobre la vesant més fosca del nostre pensament, aquella que ningú vol admetre com a pròpia, però que surt a la superfície quan tot allò que ens dona seguretat sembla enfonsar-se.
_